REALITAT O FICCCIÓ; UNA FRONTERA SUBTIL

Aquesta obra representa un trencament en la meua activitat literària. Rematada ja la trilogia històrica, m’he decidit per explorar els camins de la narrativa breu i aquest és el primer fruit d’aquesta collita novella. En realitat és un recull d’històries que barregen la imaginació, els somnis i alguns records d’infantesa; allunyats entre les boires del record, de vagades resulta extremadament difícil destriar cadascuna de les tres coses.

La idea, en principi, és molt senzilla; són vuit històries quotidianes vistes amb uns altres ulls, d’ací el nom del recull. Moltes vegades, el món en que ens movem se’ns pot aparèixer rutinari i monòton; potser, però, som nosaltres els que ens hem acomodat a la monotonia i a la rutina. De vegades ho fem per comoditat, d’altres per allò que anomenem experiència; ja sabeu “això s’ha fet així de tota la vida". A mi, per més que per causa de l’edat determinades coses ja em fan mandra, mai no m’ha agradat la rutina; què voleu? De sempre l’he trobada avorrida.

Així les coses, he pensat que sols ens cal canviar la manera d’enfocar la mirada per transformar la vida i les coses, per fer-les noves i sorprenents. Al capdavall, per desgràcia nostra, la societat en que vivim no és tan difícil de millorar( sols ens cal fer les coses d’una manera diferent per obtenir resultats diferents; no?) I no em negareu que tothom tenim el dret i l’obligació de tractar de fer-ho. Així, doncs, és des d’aquesta postura crítica i al temps irònica que he tractat d’enfocar la meua mirada.

Ja veureu que al llarg d’aquestes vuit històries sols us parlaré de fets corrents, quotidians; coses d’aquelles que a tots ens han passat i segurament ens passen. Així, posem per cas: Qui no ha tingut una torbadora ensopegada nocturna, amb una joveneta de bon mirar, de camí cap a casa desprès d’un sopar amb els companys? Açò és cosa que pot passar-li a qualsevol; res no té d’extraordinari… Com tampoc no és una experiència extraordinària mirar-se a l’espill cada matí…; tothom ho fa; no? Fins i tot, per més que no ho reconeguem en públic, assagem gests i ganyotes en mirar-nos! No senyors i senyores, tot açò no té res d’extraordinari. Com tampoc no ho té el fet de fer una partida de cartes al bar…; o estimar-se i tenir cura d’un cirerer que hem heretat. Tot açò són accions rutinàries i quotidianes que tothom fa un dia sí i l’altre també. Fins i tot, no semblen fets fora del comú les nostres pròpies incoherències o el mateix contacte amb la mort.

És veritat doncs, que totes aquestes coses no tenen res d’especial que les transforme en objectes dignes d’emplenar uns folis amb la seua descripció. Ací però, anem errats i sota la mirada literària de la gent que tenim el vici d’escriure, fins i tot les coses més quotidianes se’ns presenten sota aspectes inesperats. No més cal que les mirem amb “una altra mirada”.

LLETRES VALENCIANES. Maig de 2008


La mort, un cirerer i una partida de cartes

Després d'algun temps de silenci, Joan Andrés Sorribes abandona la temàtica històrica que havia nodrit les seues novel·les anteriors i s'endinsa pels carrers de Castelló a través d'un conjunt de relats amb el qual va guanyar el Premi Pasqual I Tirado.

Als seguidors de Joan Andrés Sorribes (Castelló, 1947) potser els sorprendrà la lectura de L’altra mirada, el llibre de relats amb què va guanyar el Premi Pas­qual i Tirado de Castelló del 2006. Una volta enllestida la trilogia històrica amb què va abordar tres moments clau del nostre passat, ara l'autor s'encara amb la ciutat d'on és i on viu i basteix una sè­rie de contes que beuen de l'atmosfera que impregna els carrers. Pels relats de L’altra mirada circulen alguns perso­natges que recorden la tendresa i el vigor de les millors pàgines que ha escrit. Com en les novel·les anteriors, a l'autor l'in­teressa més la gent que pateix la histò­ria que aquella que en dicta la versió que més li convé, la tropa més que els gene­rals, el poble més que les elits. Parteix, doncs, de situacions quotidianes, d'afers en aparença intranscendents que —segons des de quin punt de vista els contem­plem— poden arribar a convertir-se en tragèdies d'enorme magnitud. L'aire inequívocament popular de la majoria dels contes no impedeix que bona part de les claus que els impulsen estiguen emparentades amb la tradició literària més clàssica i que, per tant, la temàtica abaste qüestions com el pas del temps o el sentit de la vida, la relació entre els gè­neres masculí i femení o la mort, que pro­tagonitza dos relats. Igualment, destaca la recreació que Andrés Sorribes realitza del llenguatge popular, la plasticitat amb què dota els diàlegs, l’ús que fa de girs vivíssims que, lamentablement, en bona part estan en vies d'extinció.
En total, L’altra mirada inclou vuit nar­racions. Una dels més destacades ens conta una partida de cartes de les moltes que es feren — es fan— en totes les ciutats. La peculiaritat potser és que Andrés Sor­ribes fa servir un to narratiu molt pròxim al dels relats que els avis contaven als néts quan la televisió no havia aixecat murs d'incomunicació dins de les cases. Tam­bé mereixen atenció el diàleg impagable d'un cirerer i el seu beneficiari habitual, la recreació de l'intent d'instal·lar una estàtua del dictador Franco al centre de la ciutat, o la inversió de punt de vista en un relat sobre la prepotència masclista. O els dos contes que obren i tanquen el conjunt, centrats en la mort.
L’altra mirada és un digne retorn als apa­radors de les llibreries d'un autor com Joan Andrés Sorribes que ja ha demos­trat que és capaç d'escriure novel·les de molt alta volada i que ara ja feia massa temps que guardava silenci. Un llibre que demostra la disposició de l'autor a explo­rar nous registres tot partint d'unes bases on sempre s'ha mostrat ben segur: un llenguatge àgil, ric i ben treballat i uns per­sonatges amb molla suficient per a gene­rar en el lector emocions ben intenses.
Vicent Usó
Lletres Valencianes
TORNAR

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada