TORNANT A CASA

Aquella nit se m’havia fet tard; massa tard, he de dir si vull sincerar-me. Sé que aquest és un concepte molt relatiu, que no és el mateix tard per mi que tard per un post-adolescent que freqüenta discoteques i “after hours”. Per aquesta gent, les quatre de la matinada és l'hora en què comença a escalfar-se l'ambient, però, per mi, les quatre de la matinada és tard; molt, molt, tard. Ja sabeu; la falta de costum de sortir de nit i, per què no dir-ho clar, l'edat que ens fa prudents a l'hora d'encarar disbauxes i tiberis.
Aquesta prudència, però, no dificulta que les coses, de vegades vinguen rodades per facilitar les transgressions més impensades. Aquella nit en va ser una d’aquelles; per sobre dels propòsits inicials de no fer-la massa llarga, el sopar amb els companys es va allargar fins que ens van fer fora del restaurant. Per acabar-ho d’arrodonir, com que tots estàvem a gust, vam decidir prendre unes copes a un local d'ambient cubà. Algú va dir que allà podríem xerrar i ballar si el cos ens ho demanava; però, l'argument decisiu va ser que feien uns “mojitos” grandiosos.
No sé quants me'n vaig fer, de “mojitos” vull dir; tan podrien ser-ne dos com tres. Vull fer constar aquest fet per evitar-me somriures escèptics a l'hora de valorar els fets que vaig exposar; no anava borratxo, ni tan sols pot dir-se en justícia que anava content. Tenia, això sí, no vaig a negar-ho, aquell puntet que ens obri la ment a experiències novelles.
És el cas que tornava a casa passejant la nit, que és cosa que sempre m'ha agradat; més encara, per ventilar-me la roba i els pulmons, desprès d'haver passat tantes hores tancat en ambients carregats de sorolls de fums i d’humanitat. En aquestes ocasions, la pau, la frescor i aquell toc de misteri que aporta la nit, sempre m'han resultat molt estimulants.
L'avinguda per la que caminava estava deserta; per estrany que semble, cap cotxe no passava en aquells moments, ni persones tampoc… És clar que a aquelles hores, no eren d’esperar retencions ni embussos, però jo vaig notar una quietud estranya. Va ser aleshores que la vaig veure. Se m'acostava de cara amb pas decidit, el cap cot, sense mirar-me. He de dir que, de primeres, no la vaig conèixer; cosa ben natural, d'altra banda, perquè mai no l'havia vista abans. Però, tal com se m'acostava, notava un silenci inquietant que m'envoltava i una fredor que m'anava gelant el cos i, va ser en aquells moments que una veu dins de mi, com una alarma interna, va proporcionar-me la certesa que aquella persona que se m'acostava era la Mort.
Clar; un pensa, quan pensa en aquestes coses, que la Mort és aquella figura tètrica sense rostre, vestida de negre de dalt a baix i amb una dalla a la mà. Doncs, no senyor; ja us dic jo que no…! Com n'anem d'equivocats…! La Mort que jo vaig trobar-me de cara era una xicona d'una vintena d'anys. Ací, entre nosaltres, afegiré que estava bona, però bona, bona de veres. Tenia de tot el que ha de tenir una dona; tot ben posat al seu lloc i en les proporcions degudes. Em venia de cara cenyida de samarreta i amb una minifaldilla ben just si bastava per mig tapar-li les anques. Per dir-ho clar i apressa; deixava poques coses a la imaginació.
Va ser per l'impacte que va causar-me la seua presència que, vencent els naturals escrúpols, vaig gosar preguntar-li:
—Disculpem l'atreviment, senyoreta; vostè és la Mort?
Ella va aturar el pas i va alçar la mirada per encarar-me amb ulls de gel verd; se la veia contrariada. Els mugrons, erts a través de la subtil tela de la samarreta, m'apuntaven provocadors; aleshores vaig saber que no portava sostenidors i que tampoc no els necessitava. Al fons de l'ànima se'm va provocar un calfred, barreja d'atracció i repulsió, que va remoure els “mojitos” que portava al cos.
—A què ve aquesta pregunta?… Què tant d'interès tens per saber-ho? —va respondre amb una veu d'una dolçor infinita.
—No…; si jo sols ho deia per preguntar…, sap…? —vaig encertar a respondre amb la torpor d'un xiquet pillat en falta.
—Tu ja saps qui sóc… Que em vols alguna cosa?
—És que… no me la imaginava així —vaig encertar a dir amb una tranquil·litat insospitada, donades les circumstàncies.
—I com, m'imaginaves, tu?
—Ja sap; de negre i amb la dalla…
—I, penses que amb unes pintes així algú voldria venir amb mi? —va respondre la xica rient divertida.
Tal com anava la conversa, jo sentia que una gran serenitat s'apoderava de mi. No sé si era la nit o aquella Mort de tan dolça aparença que m'anava envoltant d'una sensació agradosa contra la que no em veia amb cor de resistir.
—Què puc plantejar-li unes qüestions? —vaig dir agosarat.
—Pots, Joan —va dir amb veu que ja em sonava agradosa.
—Redéu…!—vaig notar com se m'eriçaven tots els pels del cos —. Com sap el meu nom?
—Això no ve al cas… Però, si t'has de quedar més tranquil, et diré que aquesta nit no vinc per tu.
—Doncs, sí senyora; sí que em deixa més tranquil, i tant que sí! —vaig respondre acceptant amb tot el cor les paraules d'aquella xicona que deia ser la Mort —. I puc saber si em queda molt?…
—No, Joan; això no ho pots saber. De fet, ni jo mateixa no ho sé.
—Com…? No sap quan m'he de morir…?
—No; no ho sé. De què t'estranyes? Jo sols sóc l'encarregada d'executar els plans que altres han fet. A mi em donen la llista i jo faig el treball; és així com van les coses.
—I, no li sap greu matar la gent?
—Perdona —va dir-me ofesa —; jo no mate ningú! Sou vosaltres que us moriu o us mateu; jo sols cree, quan aplega el moment, les circumstàncies més… apropiades.
—Amb tot i això…, no és un treball massa agradós —vaig deixar caure.
—T'equivoques, Joan. El meu és un treball noble i necessari; què faríeu sense mi? Pensa sols en un fet: si no fos per mi, les guerres durarien eternament, i també les malalties.
—No entenc què vol dir ara…
—Doncs, és ben clar! Les guerres s'acaben perquè un dels bàndols ha perdut massa homes; si no morguera ningú, la guerra continuaria eternament. El mateix passa amb les malalties; sols tenen dues solucions o la curació o jo, i encara en teniu moltes que no tenen cura i, fins i tot algunes que ignoreu que existeixen.
Vaig afirmar amb el cap. Els arguments de la Mort, em costava reconèixer-la sota la figura d'aquella jove agradosa i provocativa que tenia al davant, resultaven d'una rotunditat aclaparadora. El meu cervell treballava, al marge del temps i la lògica, aportant-me noves qüestions.
—Disculpe'm si la incomode amb tanta pregunta, però, és que no tots els dies ensopega un amb la Mort.
—Ací vas equivocat, Joan. Tothom, tard o d’hora, ensopega amb mi; el que ningú no fa és trobar-me dues vegades com ho faràs tu, en certa manera pots dir que ets un privilegiat.
—I a què dec aquest privilegi? — he demanat orgullós de la meua originalitat.
—Açò teu ha estat un imprevist; tu havies de tornar pel carrer de darrere. És per això que jo he triat l’avinguda, així no ens hagueren trobat; però, com que vas com vas, t'has passat de cantonada i m'has vist. Ara et caldrà recular per anar a ta casa…
—Hòstia; és veritat…! —vaig haver de reconèixer en descobrir on estava.
—Al capdavall, la culpa és meua; resulta massa cridaner el meu aspecte per passar-te desapercebut… Caldria haver estat més discreta… Però, ja que estem on estem, pregunta.
—Parlant d'aspectes. Per què va així? Se'm fa difícil descobrir la Mort en una xicota de vint anys?
—Sempre sóc difícil de reconèixer, que sembla que ningú mai no m’espera. Molt pocs sou els que em trobeu allà on vosaltres penseu que estic.
—Ací sí que té tota la raó… Dispense'm la pregunta… Ara mateix…, va vosté a fer… un treball? —vaig encertar a enfilar les paraules.
—I, tant! —va respondre amb orgull quasi infantil —. Tinc una cita amb un home de trenta anys, per més que ell, clar és, encara no ho sap; n'estic segura que li agradaré!
—S'ha vestit així per matar un home?
—I tant que sí…! A tu mateix bé que t'agradaria una Mort així; ho sé. Però, com ja t'he dit, jo no he de matar ningú que ell sol es matarà. A hores d'ara s'està bevent un whisky i encara se'n farà dos més. Quasi no beu mai, però és que avui celebra un ascens. M'ha de convidar a pujar al seu cotxe i, per demostrar-me la potència que té, ell i el cotxe, el posarà a tota velocitat. En aplegar a determinada revolta, perdrà el control del cotxe i saltarà d'un pont de quinze metres d'alçada.
—I ho diu així…? —vaig dir en veure com parlava d'aquelles coses tan tètriques amb aquell to de seductora acabada d'estrenar —. Com pot ser tan freda?
—No sóc freda: faig el meu treball.
—Però, això és cruel i injust…!
—Injust, dius?… Per què?… Potser seria més justa si en lloc d'emportar-me a aquest home em cobrara la teua vida? Vols salvar-lo tu?
—Què diu? —la candida expressió d'aquella jove seductora se m'anava fent terrible i odiosa.
—Ho veus?
—La mort sempre és injusta! —he protestat sense cap més argument.
—Ací aneu errats els humans! —va riure la Mort amb cos de xiqueta de vint anys —. Jo sempre sóc justa, que tots, sols pel fet de nàixer, ja teniu compromesa una cita amb mi i jo mai no he fallat a aquesta cita. És més, com pots veure, sempre que puc intente fer agradosa la meua visita; sou vosaltres que no em teniu mai en compte… Vosaltres actueu com si jo no existira. Jo sempre sóc justa; fins i tot de vegades puc permetre'm ser plaent i sempre sóc igual per tots.
No sé quina era la lògica que gastava aquella dona, però, el seus arguments sempre em resultaven irrefutables. Per més que contradigueren tot el que jo pensava, ella sempre tenia raó. No sé dir si era per l'alcohol que portava dins, per la seducció morbosa d'aquell cos jove que s'insinuava al mig del carrer sense proposar-s'ho o per l'aclaparadora lògica de la mort. Els cas era que tenia el cervell embolicat en un desgavell de pensaments il·lògics.
—No li pegues més voltes, Joan —va dir-me a tall de comiat —. Les coses són com són. Algun dia et visitaré i no em coneixeràs; aquell dia sí que vindré per tu.
La xica va fer-me un bes a l'aire i jo vaig notar el seu alè gèlid al rostre. La vaig veure marxar, vorera avant, remenant les anques com sols una dona sap fer. Encara va girar-se per dir-me:
—Ves directe a casa, Joan. I, en travessar el carrer, mira bé als dos costats!
Sols això em faltava; la mateixa Mort en persona que em donava consells com si fos ma mare…! Vaig quedar-me palplantat com un pasmarot mirant-la allunyar-se. Ella seguia remenat les anques per l'avinguda avall, fins que va aplegar a la segona cantonada; allà va saludar-me per darrera vegada i va desaparèixer.
En perdre-la de vista van retornar els sorolls del carrer; els cotxes començaren a circular solitaris per l'avinguda i tot va tornar a cobrar aparença de realitat. Fent un esforç per sortir de la inactivitat, vaig reprendre el camí cap a casa; vaig comprovar que, en efecte, m'havia passat de cantonada. El que cada vegada tenia més confusa era la virtualitat o realitat de l'encontre que acabava de tenir… De segur que tot havia estat un miratge…
—Com ha de ser la Mort una xica de vint anys!… Redéu Joan, aquesta vegada t'has passat amb la beguda…!
En travessar l'avinguda, tot i no sentir cap soroll de cotxe, vaig mirar a dreta i esquerra… Tant de bo que ho vaig fer; un BMW blau va sortir de no se sap on fent lliscar els pneumàtics sobre l'asfalt humitejat amb l'aiguatge de la matinada… A un pèl va estar de no emportar-se'm per davant…
Després d'obsequiar aquell boig amb en seguit d'improperis, encara vaig encertar a endevinar en la distància els dos ocupants del cotxe. Una punyalada de gel va tallar-me l'alè de l'ànima: conduïa un home d’una trentena d’anys amb aspecte d'executiu i al seu costat viatjava una dona jove, com de vint anys, que li reia les gràcies.

TORNAR